Reflexions entorn a la normativisació i normalisació de l'idioma valencià.


26 jun. 2010

Sobre el "diasistema occitano-romà"

.

1. Unitat de la llengua en la diversitat...

Prengam un text catalàn anciàn, un passatge de la cronica de Muntaner per exemple, traduigam-lo en lengadociàn de la meteissa epoca; constatarem una identitat de vocabulari, de morfologia, de sintasi e de fonetica gairebén completa. Las divergéncias van pas al delà de las qu’om troba entre dos dialectes o parlars d’un meteis idioma. Si los parlars moderns presentan mai de diferéncias, son degudas tant solament a l’influéncia corrompeira del francés i del castelhàn. Si netejam e porgam nostras lengas, tornam leu trobar l’unitat primitiva. Cal ajustar que la màger part de las evolucions e canviaments naturals e indigenas qu’an patit aquels parlars, despuei l’edat mejana, se son produits parallelament e dins lo meteis sens. Los idiotismes, las faiçons de colorar las ideas, las metaforas, los dits o reproverbis son gairebén del tot comuns e mostran l’identitat de mentalitat de tots los occitans dels dos penjals pirinencs.

[...]

Aiçò vol pas dir que somiem a una impossibla e benleu indesirabla unitat. Los grands dialectes occitans, que se sián elevats, coma lo vostre, a la dignitat de lenga de cultura o que sián encara, coma los nostres, d’idiomas en vias de reconstitución, son nascuts trop disparius e an viscut trop isolats per se fondre dins una meteissa lenga. Las generacions presentas podon unicament los depurar e los reconstituir en pensant de contunh a salvagardar una relativa unitat que facilite l’intercomprehensión mutuala e las relacions entre totas las fraccions de la raça, d’Alacant a Orlhac e de Bordeus a Niça.

Parlament de Loïs Alibert en l’Universitat de Barcelona, 18 d’abril de 1933. Els subrallats són meus.
Països de Llengua d'Oc, per als occitanistes...

2... versus secessionisme / imperialisme

[...] cal aclarir unes desviacions actuals, que comporten perills gravíssims. Dues són aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les presents ratlles: 1er. la concepció de la nostra Pàtria [catalana] com a formada únicament pel territori de l’actual Generalitat [de Catalunya], és a dir, la seva reducció a una de les regions (sic) que la integren, fruit d’un afebliment de consciència nacional, 2on. la concepció que dóna a la nostra Pàtria una extensió excessiva, que no ha tingut mai, provinent d’una confusió de catalanisme amb occitanisme.

[...]

Dins les dues concepcions indicades es troba força estesa l’opinió que tots els territoris compresos del Llemosí al sud de València, i dels Alps a l’Atlàntic, parlen una sola llengua amb diversos matisos o dialectes, els quals –suposem- són poc divergents. Això porta, naturalment, a la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d’igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc.

Caldria reflexionar bé sobre el perill que enclou per a la consciència de la unitat de la llengua allò que de primer antuvi podria semblar tot el contrari: en comptes d’eixamplar-se l’àrea geogràfica del nostre idioma, com algú creuria, el català queda
diluït en aquesta superior unitat lingüística i esbocinat en altres llengües i dialectes...

[...]

Alguna de les varietats del provençal és, certament, de fàcil comprensió per a un català mitjanament il·lustrat, pero això no vol pas dir identitat de llengua. A ningú no se li acudirà dir que el català i l’italià formen part d’una mateixa unitat lingüística pel sol fet que un públic català pugui seguir amb relativa facilitat una representació teatral en italià [...]


Manifest “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria”, 1934. Firmat entre atres per Pompeu Fabra, Ramon Aramon, Manuel de Montoliu i A. Rovira i Virgili. Els subrallats són meus. 

3. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà

Fa unes semanes estiguérem en la presentació del nou llibre de Lluís Fornés, titulat “La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”, el qual està basat en la tesis doctoral de l’autor. Els texts anteriors, pràcticament simultàneus en el temps pero, com se pot vore, radicalment oposts en el seu contingut i el seu espirit, estan extrets d’eixe llibre, a on els podreu llegir junt a molts atres testimonis històrics sobre la qüestió.

Per un costat, el llenguadocià Loïs Alibert, pare de la llengua occitana moderna, reivindica l’unitat bàsica dels idiomes vernàculs a banda i banda dels Pirineus, al mateix temps que la seua diversitat en peu d’igualtat, en un occità escrit perfectament entenedor i pròxim (i més encara, per als catalans).

Tot, com sabem, en la llínea de molts renaixentistes valencians del sigle XIX, i no pocs catalans, que consideraven al valencià Llorente i al català Verdaguer, pero també al provençal Frederic Mistral (Premi Nobel de Lliteratura en 1904), com a “pares” d’un moviment comú a l’hora que divers de recuperació de les llengües i les identitats pròpies i en perill de desaparició, dels Alps al Segura.

Un moviment que continuava de forma natural la tradició d’aquella “llengua llemosina primera”, solage primigeni del que tradicionalment s’havia considerat que naixqueren les actuals llengües valenciana i catalana, les quals quedaven d’esta forma agermanades entre sí i en les llengües d’oc com el provençal o el gascó, pero perfectament diferenciades i individualisades en la seua idiosincràsia pròpia.
La Corona d'Aragó en el sigle XII

I per l’atre, el català Pompeu Fabra i uns atres pares de la llengua catalana moderna, que proclamen als quatre vents la conveniència de la secessió llingüística definitiva del català respecte de l’occità (a pesar de reconéixer, en una contradicció evident, la gran tradició històrica del pensament panoccitaniste, i la facilitat per a comprendre l’occità per part dels catalans) al temps que, en una atra contradicció més evident encara, s’establix l’anulació del valencià i el mallorquí com a llengües i, lo que és més significatiu, la reducció de Valéncia i Mallorca a simples “regions” de la “Pàtria” (naturalment, catalana).

(un bon resum de la teoria catalanocèntrica de l’existència
, vaja, construïda per i per als catalans, i especialment, per i per a la burguesia catalana dirigent, als quals els ha anat molt be en anys successius, com tots sabem, pero que ha resultat desastrosa per al poble valencià, puix explica en gran mida les polèmiques estèrils en les que els valencians nos hem vist immersos en les décades següents)

El llibre de Fornés inaugura una colecció que porta el significatiu nom de “Després de la Batalla”. De la Batalla de Valéncia, clar. I dona unes interessants claus per a entendre les raïls i el desenroll del conflicte llingüístic i identitari dels valencians (que naix en époques certament anteriors al “Nosaltres els valencians” de Fuster), desenrollant arguments que apuntà per primera volta en el famós “La Valéncia occitana”, que publicà Fornés en els anys 90 del sigle XX.

En efecte, lo millor de tot el llibre de Fornés és la voluntat de presentar un paradigma integrador de les dos teories en conflicte (a saber: la que yo nomene “catalanocèntrica”, que percep a Catalunya i els catalans com a orige i mesura de totes les coses valencianes, i la mossarabista-autoctonista, que nega qualsevol relació sustancial dels catalans en la conformació de la personalitat valenciana actual) en l’intenció de construir una visió en positiu del conflicte que permetera establir eixe paradigma “de mínims” en el que totes les parts enfrontades pogueren conviure i desenrollar-se per a alcançar un (teòric i supost) objectiu comú, que és el que Nicolau Primitiu ya plantejava allà per 1933, quan escomençaven a sorgir les primeres diferències entre valencianistes i pancatalanistes:

Abans de tot i sobre tot hem d’atényer la Unitat de la Nació Valenciana, des de l’Ebre fins a la Foradada, procurant que no hi romanga ningun nat a la nostra Pàtria que no es vante i enorgullixca de ser Ciutadà Valencià.
En la presentació ya es reconegué que la voluntat dels occitanistes valencians (agrupats en l’associació Òc-Valéncia) no és reeditar uns Països Catalans a l’estil occità, sino enquadrar la situació de la llengua valenciana en la realitat lliterària i llingüística que Fornés considera com a la més ajustada a la realitat històrica, i que es resumix en dos conclusions:

    - el trencament de la visió global tradicional de la llengua d’oc, com a unitat llingüística bàsica en la que s’incloïa el valencià junt al català, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. ha donat com a resultat en Valéncia l’elaboració de dos teories: la catalanista i la mossarabista; les dos, segons Fornés, en mancances, esbiaixaments i omissions òbvies que han determinat el seu actual fracàs (si per fracàs s’entén, dic yo, el reconeiximent i seguiment majoritari per part de la societat valenciana...).

    - l’únic nom, històric, lliterari, cult i popular, que els valencians de totes les époques han donat al seu idioma, des de que tenen consciència de que és diferent (poc o molt) dels idiomes veïns, és el de “llengua valenciana”. Les escassíssimes i aïllades excepcions, habitualment documentades en persones anònimes o forasteres, no fan sino confirmar que, en paraules de Fornés, no existix una història lliterària que use el nom de “catalana” aplicat a la llengua dels valencians
Fornés intenta construir una solució de compromís en la que, per una banda, se reconeix en normalitat la relació preferent que històricament ha tingut la llengua i la cultura valenciana en la catalana i la balear (aixina com en l’aragonesa, abans de la seua actual castellanisació), pero també en l’occitana (gascona, llenguadociana, provençal, llemosina...) de l’atra banda dels Pirineus, baix el paraigües comú de “llengües d’oc” o “diasistema occitano-romà” (“oc”, com és sabut, vol dir “sí” en occità i en valencià antic).

Una normalitat vixcuda aparentment des dels orígens de l’idioma... fins al manifest de secessió del català de 1934, firmat per Pompeu Fabra i uns atres intelectuals catalanistes de l’época, del qual hem pogut llegir algunes llínees. Una història lliterària unitària que arrancaria dels trobadors, i en la que s’hauria d'incidir, segons Fornés, “fugint de visions dialectalitzants”.

I per atra part, que, siga la llengua valenciana una varietat llingüística constitutiva (derivada essencialment dels dialectes romànics conservats oralment fins a l’arribada de Jaume I) o consecutiva (derivada de les llengües portades pels nous repobladors del Regne), o les dos simultàneament, el resultat és el mateix: una consciència històrica i lliterària de parlar i escriure en llengua valenciana, que serà poc o molt diferent de les atres llengües “que li són entorn”, pero és això: una llengua, a efectes sociollingüístics. Una llengua/modalitat llingüística autònoma que per a Fornés dispon ya d’un organisme oficial encarregat de determinar la seua normativa: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua...

En fi. Vos convide a que llegiu el llibre. I que admireu, per damunt de tot, l’amplària de mires en que està escrit, i la gran quantitat de testimonis històrics que demostren, una volta més, que la realitat no és com nos la contaren en l’escola.


4. I la realitat del dia a dia

Pero clar. Després de llegir el llibre i de delectar-nos quan veem a l’ingenier químic Pompeu Fabra usant els mateixos arguments per a proclamar l’independència de la llengua catalana que els que nosatros usem per a defendre la de la llengua valenciana; i després de comprovar cóm el mateix Fabra i els de la seua corda reconeixien sense complexos que la qüestió primordial no era pertànyer a una àrea llingüística gran (la del conjunt tradicional de llengües d’oc), sino que “el català” no quedara diluït en eixa superior unitat llingüística, tornem a la realitat actual. La de 2010.

Les coses no passen per casualitat. I la qüestió és que hui, en 2010, la realitat occitana, dins de l’estat francés, és una realitat de voluntarismes, de referències erudites, de romanticismes ofegats per l’evidència d’una dramàtica substitució llingüística (la del provençal, el llemosí o el gascó per la llengua francesa) accelerada i, per desgràcia, quasi culminada, a pesar dels esforços de les actives associacions occitanistes.

Cartel senyalisador bilingüe (francés-occità) en Tolosa (Toulouse en francés)

En el millor dels casos, una supervivència precària que no dona ni tan sols (és un eixemple simbòlic) la suficient força ambiental com per a que les pàgines web oficials de les principals ciutats occitanes, com Marsella, Tolosa (Toulouse), Bordeus, Carcassona o Montpeller (ciutat natal del nostre Jaume I) se dignen a tindre una versió en llengua occitana.

Manifestació per la llengua occitana en Carcassona

En este sentit, tinc l’impressió que la percepció de la societat valenciana actual respecte de la vitalitat de la llengua dels trobadors (o de la seua mateixa existència) no és massa propícia a considerar el fet occità, ben present en l’història i en la cultura dels valencians d’atres époques, com a definitori d’una pedra angular que explique la nostra realitat actual.

Occitània

Entre atres coses, perque, a diferència de la presència òbvia i potent de la llengua catalana en terres valencianes, ya siga en mijos de comunicació o en l’educació reglada (presència benèfica per a uns, diabòlica per a uns atres, indiferent per als més), la llengua occitana (oral i escrita) és una realitat absolutament desconeguda i aliena per a la pràctica totalitat dels valencians. Que no poden dir si “entenen” o “no entenen” l’occità, simplement perque no han sentit parlar-lo, ni l’han llegit mai.

En qualsevol cas, si de lo que es tracta és d’enquadrar la realitat de Catalunya i el poble català en els térmens històrics dels que no hauria d’haver eixit mai: és dir, una poble/nacionalitat històrica més en una llengua/modalitat llingüística autònoma més, dins del gran conjunt del “diasistema occitano-romànic” (precisament lo que els horrorisava a Pompeu Fabra i companyia en el seu manifest secessioniste de 1934), en peu d’igualtat respecte al poble valencià i la llengua valenciana, i de que això s’ensenye aixina en les escoles, yo, personalment, etiquetat ya com a blavero i secessioniste perdut, no tinc ningun problema en acceptar-ho.

Pero en això, me pareix que els “blaveros-secessionistes”, illegals, captius, desarmats i supervivents gràcies a la bona voluntat de valencians que pensen molt en el cor i en el cap i poc en la boljaca, no tenim molt que dir.

El problema, com sempre, no és nostre: és, en primera instància, hui com en 1933, dels catalans. O millor dit, de la classe dirigent catalana-barcelonina, que tan a gust està en la situació actual, i que no té res que guanyar en eixe canvi de timó, fòra d’una romàntica germanor panoccitana transpirinenca, pero sí molt que perdre: tota una concepció nacionalista catalanocèntrica per a orgull i unflament de la vanitat nacional catalana, que considera a Valéncia com a una regió meridional de la seua “pàtria”, en contra de l’història i de la percepció de l’immensa majoria del poble valencià.

Desmontar eixa construcció simbòlica supondria, provablement, una humiliació identitària pareguda a la que senten els nacionalistes espanyols per la possible illegalisació de les corregudes de bous, pero en versió catalana. Igual m'equivoque i nos donaven una sorpresa, pero que molts dels gurús de l'actual catalanisme polític-llingüístic farien tremolar els fonaments de la Sagrada Família si realment se plantejara sériament el tema, no tinc el menor dubte.

I el problema, en segona instància, és d’uns atres: dels valencians que, en major o menor mida, estan d’acort en que això, lo del matís regional meridional dins de la llengua / nació dels catalans, ha de continuar sent aixina, encara que s’haja d’adornar convenientment en els eufemismes i ambigüitats que siguen menester per a que els valencians s’ho vagen engolint a poc a poc. Incloent (ho demostren els fets, per molt malament que nos sàpia a molts, i provablement ad algun dels seus membres) la benemèrita Acadèmia Valenciana de la Llengua. Percentage minoritari entre la població, pero en tremenda influència política, per motius que no tornarem a explicar ací.

Problema dels que pretenen que els que escrivim en un model llingüístic, el de les Normes del Puig, que oficialment no existix (entre atres coses, perque el valencià no existix oficialment), simplement, deixem d’usar-lo, per a que tot continue igual. Dels que diuen que no hi ha ningun problema perque en realitat el problema, el conflicte, no existix o està resolt.

Dels que volen que els escritors que han pres partit per eixa opció secessionista, simplement, no hagen existit mai, o continuen sent considerats com a subjectes sospitosos d’actuar baix l’objectiu únic i malaltiç de voler la desaparició del valencià (perdó, català meridional). Perque això és lo que s’ensenya als nostres chiquets en les escoles, i fa ya uns vinticinc anys.

Si això canvia algun dia, i sense subterfugis ni procediments alambicats els valencians poden, per eixemple, triar, vagen a on vagen, la seua llengua d’una forma tan fàcil i natural com la que seguix:

Menú de la versió en valencià d'OpenOffice (softwarevalencia.com)

...i a la seua tria respon un model oral i escrit que realment siga respectuós en el seu idioma, tal volta, eixe dia, yo, personalment, si és que servix de res, podré començar a plantejar-me que l’ortografia no és en realitat més que una convenció, mudable en el temps.

I eixe dia, parafrasejant a Nicolau Primitiu, reconeguda mútuament la llegitimitat de les dos parts, resolts els conflictes, el valencianisme sincer, unit entorn d’una idea clara i comuna, si ha de ser democràtic, si ha d’arrancar del poble, si s’ha de fer per a la salut i la salvació del poble, eixe valencianisme que, hui com en 1933, fins ara no ha passat de ser intelectual i folclòric, tal volta es torne en un moviment de masses que nos porte a la victòria dels nostres ideals.



No hay comentarios: