Reflexions entorn a la normativisació i normalisació de l'idioma valencià.


26 jun. 2010

Sobre el "diasistema occitano-romà"

.

1. Unitat de la llengua en la diversitat...

Prengam un text catalàn anciàn, un passatge de la cronica de Muntaner per exemple, traduigam-lo en lengadociàn de la meteissa epoca; constatarem una identitat de vocabulari, de morfologia, de sintasi e de fonetica gairebén completa. Las divergéncias van pas al delà de las qu’om troba entre dos dialectes o parlars d’un meteis idioma. Si los parlars moderns presentan mai de diferéncias, son degudas tant solament a l’influéncia corrompeira del francés i del castelhàn. Si netejam e porgam nostras lengas, tornam leu trobar l’unitat primitiva. Cal ajustar que la màger part de las evolucions e canviaments naturals e indigenas qu’an patit aquels parlars, despuei l’edat mejana, se son produits parallelament e dins lo meteis sens. Los idiotismes, las faiçons de colorar las ideas, las metaforas, los dits o reproverbis son gairebén del tot comuns e mostran l’identitat de mentalitat de tots los occitans dels dos penjals pirinencs.

[...]

Aiçò vol pas dir que somiem a una impossibla e benleu indesirabla unitat. Los grands dialectes occitans, que se sián elevats, coma lo vostre, a la dignitat de lenga de cultura o que sián encara, coma los nostres, d’idiomas en vias de reconstitución, son nascuts trop disparius e an viscut trop isolats per se fondre dins una meteissa lenga. Las generacions presentas podon unicament los depurar e los reconstituir en pensant de contunh a salvagardar una relativa unitat que facilite l’intercomprehensión mutuala e las relacions entre totas las fraccions de la raça, d’Alacant a Orlhac e de Bordeus a Niça.

Parlament de Loïs Alibert en l’Universitat de Barcelona, 18 d’abril de 1933. Els subrallats són meus.
Països de Llengua d'Oc, per als occitanistes...

2... versus secessionisme / imperialisme

[...] cal aclarir unes desviacions actuals, que comporten perills gravíssims. Dues són aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les presents ratlles: 1er. la concepció de la nostra Pàtria [catalana] com a formada únicament pel territori de l’actual Generalitat [de Catalunya], és a dir, la seva reducció a una de les regions (sic) que la integren, fruit d’un afebliment de consciència nacional, 2on. la concepció que dóna a la nostra Pàtria una extensió excessiva, que no ha tingut mai, provinent d’una confusió de catalanisme amb occitanisme.

[...]

Dins les dues concepcions indicades es troba força estesa l’opinió que tots els territoris compresos del Llemosí al sud de València, i dels Alps a l’Atlàntic, parlen una sola llengua amb diversos matisos o dialectes, els quals –suposem- són poc divergents. Això porta, naturalment, a la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d’igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc.

Caldria reflexionar bé sobre el perill que enclou per a la consciència de la unitat de la llengua allò que de primer antuvi podria semblar tot el contrari: en comptes d’eixamplar-se l’àrea geogràfica del nostre idioma, com algú creuria, el català queda
diluït en aquesta superior unitat lingüística i esbocinat en altres llengües i dialectes...

[...]

Alguna de les varietats del provençal és, certament, de fàcil comprensió per a un català mitjanament il·lustrat, pero això no vol pas dir identitat de llengua. A ningú no se li acudirà dir que el català i l’italià formen part d’una mateixa unitat lingüística pel sol fet que un públic català pugui seguir amb relativa facilitat una representació teatral en italià [...]


Manifest “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria”, 1934. Firmat entre atres per Pompeu Fabra, Ramon Aramon, Manuel de Montoliu i A. Rovira i Virgili. Els subrallats són meus. 

3. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà

Fa unes semanes estiguérem en la presentació del nou llibre de Lluís Fornés, titulat “La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”, el qual està basat en la tesis doctoral de l’autor. Els texts anteriors, pràcticament simultàneus en el temps pero, com se pot vore, radicalment oposts en el seu contingut i el seu espirit, estan extrets d’eixe llibre, a on els podreu llegir junt a molts atres testimonis històrics sobre la qüestió.

Per un costat, el llenguadocià Loïs Alibert, pare de la llengua occitana moderna, reivindica l’unitat bàsica dels idiomes vernàculs a banda i banda dels Pirineus, al mateix temps que la seua diversitat en peu d’igualtat, en un occità escrit perfectament entenedor i pròxim (i més encara, per als catalans).

Tot, com sabem, en la llínea de molts renaixentistes valencians del sigle XIX, i no pocs catalans, que consideraven al valencià Llorente i al català Verdaguer, pero també al provençal Frederic Mistral (Premi Nobel de Lliteratura en 1904), com a “pares” d’un moviment comú a l’hora que divers de recuperació de les llengües i les identitats pròpies i en perill de desaparició, dels Alps al Segura.

Un moviment que continuava de forma natural la tradició d’aquella “llengua llemosina primera”, solage primigeni del que tradicionalment s’havia considerat que naixqueren les actuals llengües valenciana i catalana, les quals quedaven d’esta forma agermanades entre sí i en les llengües d’oc com el provençal o el gascó, pero perfectament diferenciades i individualisades en la seua idiosincràsia pròpia.
La Corona d'Aragó en el sigle XII

I per l’atre, el català Pompeu Fabra i uns atres pares de la llengua catalana moderna, que proclamen als quatre vents la conveniència de la secessió llingüística definitiva del català respecte de l’occità (a pesar de reconéixer, en una contradicció evident, la gran tradició històrica del pensament panoccitaniste, i la facilitat per a comprendre l’occità per part dels catalans) al temps que, en una atra contradicció més evident encara, s’establix l’anulació del valencià i el mallorquí com a llengües i, lo que és més significatiu, la reducció de Valéncia i Mallorca a simples “regions” de la “Pàtria” (naturalment, catalana).

(un bon resum de la teoria catalanocèntrica de l’existència
, vaja, construïda per i per als catalans, i especialment, per i per a la burguesia catalana dirigent, als quals els ha anat molt be en anys successius, com tots sabem, pero que ha resultat desastrosa per al poble valencià, puix explica en gran mida les polèmiques estèrils en les que els valencians nos hem vist immersos en les décades següents)

El llibre de Fornés inaugura una colecció que porta el significatiu nom de “Després de la Batalla”. De la Batalla de Valéncia, clar. I dona unes interessants claus per a entendre les raïls i el desenroll del conflicte llingüístic i identitari dels valencians (que naix en époques certament anteriors al “Nosaltres els valencians” de Fuster), desenrollant arguments que apuntà per primera volta en el famós “La Valéncia occitana”, que publicà Fornés en els anys 90 del sigle XX.

En efecte, lo millor de tot el llibre de Fornés és la voluntat de presentar un paradigma integrador de les dos teories en conflicte (a saber: la que yo nomene “catalanocèntrica”, que percep a Catalunya i els catalans com a orige i mesura de totes les coses valencianes, i la mossarabista-autoctonista, que nega qualsevol relació sustancial dels catalans en la conformació de la personalitat valenciana actual) en l’intenció de construir una visió en positiu del conflicte que permetera establir eixe paradigma “de mínims” en el que totes les parts enfrontades pogueren conviure i desenrollar-se per a alcançar un (teòric i supost) objectiu comú, que és el que Nicolau Primitiu ya plantejava allà per 1933, quan escomençaven a sorgir les primeres diferències entre valencianistes i pancatalanistes:

Abans de tot i sobre tot hem d’atényer la Unitat de la Nació Valenciana, des de l’Ebre fins a la Foradada, procurant que no hi romanga ningun nat a la nostra Pàtria que no es vante i enorgullixca de ser Ciutadà Valencià.
En la presentació ya es reconegué que la voluntat dels occitanistes valencians (agrupats en l’associació Òc-Valéncia) no és reeditar uns Països Catalans a l’estil occità, sino enquadrar la situació de la llengua valenciana en la realitat lliterària i llingüística que Fornés considera com a la més ajustada a la realitat històrica, i que es resumix en dos conclusions:

    - el trencament de la visió global tradicional de la llengua d’oc, com a unitat llingüística bàsica en la que s’incloïa el valencià junt al català, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. ha donat com a resultat en Valéncia l’elaboració de dos teories: la catalanista i la mossarabista; les dos, segons Fornés, en mancances, esbiaixaments i omissions òbvies que han determinat el seu actual fracàs (si per fracàs s’entén, dic yo, el reconeiximent i seguiment majoritari per part de la societat valenciana...).

    - l’únic nom, històric, lliterari, cult i popular, que els valencians de totes les époques han donat al seu idioma, des de que tenen consciència de que és diferent (poc o molt) dels idiomes veïns, és el de “llengua valenciana”. Les escassíssimes i aïllades excepcions, habitualment documentades en persones anònimes o forasteres, no fan sino confirmar que, en paraules de Fornés, no existix una història lliterària que use el nom de “catalana” aplicat a la llengua dels valencians
Fornés intenta construir una solució de compromís en la que, per una banda, se reconeix en normalitat la relació preferent que històricament ha tingut la llengua i la cultura valenciana en la catalana i la balear (aixina com en l’aragonesa, abans de la seua actual castellanisació), pero també en l’occitana (gascona, llenguadociana, provençal, llemosina...) de l’atra banda dels Pirineus, baix el paraigües comú de “llengües d’oc” o “diasistema occitano-romà” (“oc”, com és sabut, vol dir “sí” en occità i en valencià antic).

Una normalitat vixcuda aparentment des dels orígens de l’idioma... fins al manifest de secessió del català de 1934, firmat per Pompeu Fabra i uns atres intelectuals catalanistes de l’época, del qual hem pogut llegir algunes llínees. Una història lliterària unitària que arrancaria dels trobadors, i en la que s’hauria d'incidir, segons Fornés, “fugint de visions dialectalitzants”.

I per atra part, que, siga la llengua valenciana una varietat llingüística constitutiva (derivada essencialment dels dialectes romànics conservats oralment fins a l’arribada de Jaume I) o consecutiva (derivada de les llengües portades pels nous repobladors del Regne), o les dos simultàneament, el resultat és el mateix: una consciència històrica i lliterària de parlar i escriure en llengua valenciana, que serà poc o molt diferent de les atres llengües “que li són entorn”, pero és això: una llengua, a efectes sociollingüístics. Una llengua/modalitat llingüística autònoma que per a Fornés dispon ya d’un organisme oficial encarregat de determinar la seua normativa: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua...

En fi. Vos convide a que llegiu el llibre. I que admireu, per damunt de tot, l’amplària de mires en que està escrit, i la gran quantitat de testimonis històrics que demostren, una volta més, que la realitat no és com nos la contaren en l’escola.


4. I la realitat del dia a dia

Pero clar. Després de llegir el llibre i de delectar-nos quan veem a l’ingenier químic Pompeu Fabra usant els mateixos arguments per a proclamar l’independència de la llengua catalana que els que nosatros usem per a defendre la de la llengua valenciana; i després de comprovar cóm el mateix Fabra i els de la seua corda reconeixien sense complexos que la qüestió primordial no era pertànyer a una àrea llingüística gran (la del conjunt tradicional de llengües d’oc), sino que “el català” no quedara diluït en eixa superior unitat llingüística, tornem a la realitat actual. La de 2010.

Les coses no passen per casualitat. I la qüestió és que hui, en 2010, la realitat occitana, dins de l’estat francés, és una realitat de voluntarismes, de referències erudites, de romanticismes ofegats per l’evidència d’una dramàtica substitució llingüística (la del provençal, el llemosí o el gascó per la llengua francesa) accelerada i, per desgràcia, quasi culminada, a pesar dels esforços de les actives associacions occitanistes.

Cartel senyalisador bilingüe (francés-occità) en Tolosa (Toulouse en francés)

En el millor dels casos, una supervivència precària que no dona ni tan sols (és un eixemple simbòlic) la suficient força ambiental com per a que les pàgines web oficials de les principals ciutats occitanes, com Marsella, Tolosa (Toulouse), Bordeus, Carcassona o Montpeller (ciutat natal del nostre Jaume I) se dignen a tindre una versió en llengua occitana.

Manifestació per la llengua occitana en Carcassona

En este sentit, tinc l’impressió que la percepció de la societat valenciana actual respecte de la vitalitat de la llengua dels trobadors (o de la seua mateixa existència) no és massa propícia a considerar el fet occità, ben present en l’història i en la cultura dels valencians d’atres époques, com a definitori d’una pedra angular que explique la nostra realitat actual.

Occitània

Entre atres coses, perque, a diferència de la presència òbvia i potent de la llengua catalana en terres valencianes, ya siga en mijos de comunicació o en l’educació reglada (presència benèfica per a uns, diabòlica per a uns atres, indiferent per als més), la llengua occitana (oral i escrita) és una realitat absolutament desconeguda i aliena per a la pràctica totalitat dels valencians. Que no poden dir si “entenen” o “no entenen” l’occità, simplement perque no han sentit parlar-lo, ni l’han llegit mai.

En qualsevol cas, si de lo que es tracta és d’enquadrar la realitat de Catalunya i el poble català en els térmens històrics dels que no hauria d’haver eixit mai: és dir, una poble/nacionalitat històrica més en una llengua/modalitat llingüística autònoma més, dins del gran conjunt del “diasistema occitano-romànic” (precisament lo que els horrorisava a Pompeu Fabra i companyia en el seu manifest secessioniste de 1934), en peu d’igualtat respecte al poble valencià i la llengua valenciana, i de que això s’ensenye aixina en les escoles, yo, personalment, etiquetat ya com a blavero i secessioniste perdut, no tinc ningun problema en acceptar-ho.

Pero en això, me pareix que els “blaveros-secessionistes”, illegals, captius, desarmats i supervivents gràcies a la bona voluntat de valencians que pensen molt en el cor i en el cap i poc en la boljaca, no tenim molt que dir.

El problema, com sempre, no és nostre: és, en primera instància, hui com en 1933, dels catalans. O millor dit, de la classe dirigent catalana-barcelonina, que tan a gust està en la situació actual, i que no té res que guanyar en eixe canvi de timó, fòra d’una romàntica germanor panoccitana transpirinenca, pero sí molt que perdre: tota una concepció nacionalista catalanocèntrica per a orgull i unflament de la vanitat nacional catalana, que considera a Valéncia com a una regió meridional de la seua “pàtria”, en contra de l’història i de la percepció de l’immensa majoria del poble valencià.

Desmontar eixa construcció simbòlica supondria, provablement, una humiliació identitària pareguda a la que senten els nacionalistes espanyols per la possible illegalisació de les corregudes de bous, pero en versió catalana. Igual m'equivoque i nos donaven una sorpresa, pero que molts dels gurús de l'actual catalanisme polític-llingüístic farien tremolar els fonaments de la Sagrada Família si realment se plantejara sériament el tema, no tinc el menor dubte.

I el problema, en segona instància, és d’uns atres: dels valencians que, en major o menor mida, estan d’acort en que això, lo del matís regional meridional dins de la llengua / nació dels catalans, ha de continuar sent aixina, encara que s’haja d’adornar convenientment en els eufemismes i ambigüitats que siguen menester per a que els valencians s’ho vagen engolint a poc a poc. Incloent (ho demostren els fets, per molt malament que nos sàpia a molts, i provablement ad algun dels seus membres) la benemèrita Acadèmia Valenciana de la Llengua. Percentage minoritari entre la població, pero en tremenda influència política, per motius que no tornarem a explicar ací.

Problema dels que pretenen que els que escrivim en un model llingüístic, el de les Normes del Puig, que oficialment no existix (entre atres coses, perque el valencià no existix oficialment), simplement, deixem d’usar-lo, per a que tot continue igual. Dels que diuen que no hi ha ningun problema perque en realitat el problema, el conflicte, no existix o està resolt.

Dels que volen que els escritors que han pres partit per eixa opció secessionista, simplement, no hagen existit mai, o continuen sent considerats com a subjectes sospitosos d’actuar baix l’objectiu únic i malaltiç de voler la desaparició del valencià (perdó, català meridional). Perque això és lo que s’ensenya als nostres chiquets en les escoles, i fa ya uns vinticinc anys.

Si això canvia algun dia, i sense subterfugis ni procediments alambicats els valencians poden, per eixemple, triar, vagen a on vagen, la seua llengua d’una forma tan fàcil i natural com la que seguix:

Menú de la versió en valencià d'OpenOffice (softwarevalencia.com)

...i a la seua tria respon un model oral i escrit que realment siga respectuós en el seu idioma, tal volta, eixe dia, yo, personalment, si és que servix de res, podré començar a plantejar-me que l’ortografia no és en realitat més que una convenció, mudable en el temps.

I eixe dia, parafrasejant a Nicolau Primitiu, reconeguda mútuament la llegitimitat de les dos parts, resolts els conflictes, el valencianisme sincer, unit entorn d’una idea clara i comuna, si ha de ser democràtic, si ha d’arrancar del poble, si s’ha de fer per a la salut i la salvació del poble, eixe valencianisme que, hui com en 1933, fins ara no ha passat de ser intelectual i folclòric, tal volta es torne en un moviment de masses que nos porte a la victòria dels nostres ideals.



21 feb. 2010

Llengües i dialectes


En la Segunda Guerra Mundial, las tropas de Hitler invaden de nuevo Luxemburgo, y en 1942 se produce la anexión. Los trastornos para todos los luxemburgueses son profundos. La Gran Duquesa huye, con el gobierno, primero a Portugal, luego a Gran Bretaña. En alocuciones difundidas por la radio inglesa, utiliza, por primera vez y de forma oficial, el luxemburgués, para marcar distancias con respecto al alemán, la lengua de los invasores, y subraya con este gesto el apoyo a sus conciudadanos (Kramer 1984, 171) [...]
Poco antes, en 1941, [els alemanys] habían intentado legitimar su política de injerencia organizando un "censo popular" en el que se preveía casillas para indicar, aparte de la "nacionalidad actual" ["Staatsangehörigkeit"] , el "idioma materno" y la "vinculación a un pueblo" o "filiación étnica" ["Volkszugehörigkeit"]. Pues bien: como los nazis habían privado al país de su soberanía, la pregunta por la "nacionalidad actual" debió ser para los encuestados una señal más que velada de lo que se proponían las autoridades alemanas; a propósito de la pregunta por la "lengua materna", una nota no dejaba dudas sobre las respuestas admitidas, aclarando: "los dialectos como el luxemburgués o el bajo alemán no pueden considerarse como "lengua materna" ["Dialekte (Mundarten) z. B. luxemburgisch, plattdeutsch, gelten nicht als Muttersprache"].
En relación con la "nacionalidad", una nota aclaratoria aconsejaba evitar gentilicios regionales como "de Luxemburgo", "de Baviera", "de Sajonia" [..."nicht die Stammeszugehörigkeit (wie z. B. luxemburgisch, bayrisch, sächsisch) eingetragen werden sollte"] .
La reacción del pueblo fue inmediata y rotunda: rapidísimamente, se divulgó la consigna "driemol lëtzebuergesch", "[hay que contestar] tres veces luxemburgués" [nacionalitat, idioma matern i filiació ètnica]. A esta reacción y para evitar una derrota política, Berlín anuló el censo (Kramer 1984, 172).

(text extret de "El luxemburgués, entre el francés y el alemán". Hans J. Niederehe, dins "I Seminari Internacional de Llengües Minoritaries", série filològica RACV, núm. 26, 2003. Els subrallats i acotacions en valencià són meus)

1. Llengua i dialecte: ¿discussió "inocent" i "científica", o delimitació interessada i ideològicament motivada? 

Tancàvem l'últim post en dos interessants preguntes. ¿Qué fem quan no està clar qué és una llengua i qué una simple “varietat llingüística regional”? ¿Les “llengües” són les úniques protegides per les disposicions internacionals, o la preservació de les “varietats regionals” té el mateix interés cultural?

A estes dos podríem afegir-ne unes quantes més.

¿I quan una llengua, minorisada o no en el seu propi territori, pero lligada a un determinat moviment polític o cultural, estima tàcticament que pot erigir-se al seu torn com a “llengua expansiva” front a unes atres modalitats llingüístiques no idèntiques pero sí pròximes?

¿És inocent, o qüestió “purament científica”, que alguns consideren el macedoni un dialecte del búlgar (normalment, els filòlecs búlgars) i atres una llengua independent (normalment, els filòlecs macedonis)? ¿I que la mateixa denominació oficial de “macedoni” estiga també en controvèrsia, no precisament pels propis macedonis, sino pels grecs, que reivindiquen “l'helenitat” (i no “l'eslavitat”) de dita denominació?

¿És casual que la mateixa modalitat llingüística que en Luxemburc és llengua nacional, en Alemanya no siga considerada més que un dialecte rural?

¿No té importància que els poders fàctics de l'antiga URSS consideraren el bielorrús i l'ucranià com a variants “regionals” i poc cultes de la llengua russa nacional, i hui siguen “llengües nacionals” de les respectives repúbliques independents? (com el mateix Alfons Cucó explicava en "El despertar de las naciones. La ruptura de la Unión Soviética y la cuestión nacional").

¿Ho és, també, que hi haja molta més diferència entre alguns dialectes del chinés, que entre llengües independents reconegudes com a tals (i no parlem ya del cas del noruec, el suec i el danés, els parlants dels quals s'entenen sense massa dificultats entre ells, cascú parlant en el seu propi idioma)?

La qüestió és que el fet llingüístic, en tant que fet social i identitari, no pot sostraure's d'estes disquisicions. Perque estan en la mateixa raïl del problema.



2. "Qüestions de noms i classificacions" en unes atres disciplines científiques.

És un fet que un geòlec en sòlida formació acadèmica i científica,  podrà usar-la lliurement, posem per cas i si ho creu oportú, per a classificar els silicats minerals com li vinga en gana, sense preocupar-se en absolut perque els minerals o roques classificats vagen a protestar-li a la porta de casa per haver-los classificats “malament”.

De la mateixa manera, un químic podrà idear una nova nomenclatura per als composts químics (com de fet ha ocorregut vàries voltes) i resulta evident que ningun “compost químic” anirà a queixar-se-li, per eixemple, que per qué la substància que respon a la fòrmula CO2 (una atra convenció pura i dura) és “anhídrit carbònic” per a uns i “diòxit de carbono” per a uns atres.

Igualment, el descobriment d'una nova espècie animal o vegetal, o d'un nou asteroide, porta associat un sistema de “bateig” del nou objecte descobert que mostra fins a quin punt la “ciència” pot ser arbitrària a l'hora de “batejar les coses”.

En tot cas, uns i atres respondran del seu major o menor encert “classificador” i “batejador” exclusivament segons l'us i acceptació que els interessats en eixes pedres, eixos composts, eixos animalets i eixos asteroides facen de les noves propostes terminològiques, i accepten finalment “per convenció” que es diuen aixina, i aixina es classifiquen (lo únic realment important per a la ciència com a método d'investigació; més que el propi nom en sí).

Això podrà implicar que, quan hi haja controvèrsia sobre la classificació o sobre el mateix nom elegit, la situació donarà lloc a discussions més o manco bizantines. Per eixemple, sobre cóm s'ha de dir un nou element químic: el cas dels últims elements descoberts, i l'aspra discussió que va sorgir entre grups d'experts científics russos, nortamericans i alemanys sobre el nom que haurien de dur, és paradigmàtic...


3. ¿I quan "bategem" i "classifiquem" als sers humans..?

D'esta dinàmica classificatòria només podem mencionar una excepció: els propis sers humans. Perque (a diferència de les pedres, els composts químics, els animalets, les plantetes i els asteroides) els humans tenim una rara tendència a protestar si un igual nos classifica o nos qualifica d'una manera que no nos agrada...

El fenomen del llenguage políticament correcte i del “los vascos y las vascas” resumix l'importància que presenten, per a molta gent, les classificacions i els calificatius, precisament per lo que poden tindre d'injustament “generalisadors” i “discriminadors” en certs contexts i situacions. Inclús en el cas d'una autoritat batejadora tan qualificada com els pares, ningú pot negar-li el dret a una persona de canviar-se el nom, si els seus progenitors tingueren el mal encert de posar-li Pilar Fort o Armant Guerra...

D'esta forma, al contrari que els silicats, el diòxit de carbono/anhídrit carbònic, el kurchatovi/rutherfordi, el caragol dit científicament Bufonaria borisbeckeri o el bolet batejat directament per Linneo com a Phallus impudicus, aixina com els asteroides “Rafa Nadal” o “Segorbe” (per posar uns eixemples de objectes científicament classificats i batejats que mai se queixaran del seu nom o la seua classificació), lo que un bon estudiós de la filologia no pot deixar d'entendre mai, és que si
en funció del seu pijor o millor entendre es dedica a classificar i a posar “nom científic” a determinades formes de parlar (que no es comprenen sino com a fet social i cultural, justificat per l'us que en fan persones de carn i os), entra dins de lo possible que eixes persones classificades, que no són precisament uns hàmsters tancats en una gàbia, se li queixen si consideren que estan atentant contra lo que entenen que és la seua identitat...

Per eixemple: per afirmar que, lo que eixes persones consideren un idioma en dret a tindre un estàndart oral i escrit propi no és més que un dialecte regional. O que lo que les mateixes persones venen nomenant, oralment i per escrit, de forma culta i popular, en el nom del seu poble des de temps immemorials, ara ha de canviar el seu nom per un atre que, casualment, és el que porta un poble veí en el que en algunes ocasions no s'ha estat massa a bones...

Tot, perque, supostament, “aixina ho diu la ciència”, convertida en una espècie de fatalitat divina que cau com una espasa de Damocles sobre els pobres pecadors que nos dediquem a guanyar-nos la vida de la millor manera que podem i sabem...

En realitat, quan açò passa, no ho diu “la ciència”: ho diuen alguns filòlecs (i, massa a sovint, molts més opinadors que no són precisament filòlecs); uns atres filòlecs que no estan massa interessats o massa posats en el tema ho accepten sense més problemes, i els que es queixen o discrepen (com en el cas dels científics que volien batejar d'una atra manera nous elements químics prèviament batejats per atres científics) no tenen el resò que es mereixen, o no canalisen les seues queixes de forma adequada o eficient. Naturalment, el cas de la llengua valenciana és un eixemple de llibre.



4. La "ciència filològica" i les llengües del món

La realitat és, ademés, que eixa manera d'actuar no és precisament la norma habitual en estes qüestions (si exceptuem la classificació de determinades llengües en escassa o nula tradició escrita, o parlades per grups minoritaris en baixa alfabetisació o consciència “moderna” de parlar un idioma concret: habitualment tribus d'Àfrica, Àsia o Oceania).

Ben al contrari, l'UNESCO, l'Unió Europea, o les famoses normes ISO, mai diran que el luxemburgués no té dret a existir perque en realitat “no és més que un dialecte” de l'alemany. Ni que el macedoni no és més que una "varietat occidental” del búlgar (per molt que búlgars i macedonis s'entenguen entre ells sense massa problemes). Tampoc els demanaran explicacions als gallecs sobre per qué la seua ortografia és diferent de la portuguesa, per molt que gallec i portugués tinguen un orige comú i l'intercomprensió siga senzilla.

En realitat, si és cas, ni tan sols decidiran sobre quina de les dos maneres oficials de parlar i escriure lo que en realitat és un mateix idioma (com passa en el cas del noruec) és la “correcta”, "verdadera" o “científica”, i quina la “incorrecta”, "traïdora" o “analfabeta”, per seguir la terminologia habitual en estes terres. Simplement, constataran la realitat sociològica d'una determinada comunitat llingüística, i acceptaran lo que esta comunitat adopte com a normal i acceptable, segons la pròpia tradició sociollingüística i el desig de la majoria (o inclús simultàneament de les dos tendències en conflicte, com en el cas del noruec).

En definitiva: totes les llengües han escomençat sent dialectes (“varietats”) d'una atra llengua (“diasistema llingüístic”), fins que els seus parlants apleguen a la convicció de que el seu parlar és correcte i apte per a tots els usos, i adopten, per convenció, un estàndart oral i escrit en el que dits parlants se veuen totalment reflectits i identificats.

I tot això, construït front als estàndarts alternatius de les llengües de l'entorn, que es poden trobar com a més o manco pròxims (pero que, per motius de complexa explicació en molts casos, no es senten com a propis). Com el català de la TV3, que la majoria de valencians podrem escoltar si el programa nos agrada, pero que majoritàriament no sentim ni trobem com a propi; de la mateixa manera que podrem vore un programa de la Televisió de Galícia i, encara que entengam perfectament tot lo que es diu, afirmar a continuació, sense por a equivocar-nos, que el gallec no és el nostre idioma.
 


5. La verdadera discussió

Per això, més que entre llengües, o entre llengües i dialectes (pures convencions classificatòries entre filòlecs, que poden mudar en el temps: com el cas del català respecte de l'occità, per eixemple),
la lluita real, del món real, se dona entre estàndarts orals i escrits: estàndarts que són el reflex formal i mijanament organisat, en l'escritura, l'ensenyança i els mijos de comunicació de masses, que té la realitat llingüística humana d'una determinada comunitat; independentment de les (pretesament) asèptiques classificacions filològiques. 

Una comunitat llingüística en consciència de ser-ho, i en dret a decidir sobre el seu idioma, que a fi de contes és la que l'ha de mantindre viu (no la “llingüística internacional”). Una consciència llingüística que vindrà determinada per, i també determinarà, retroalimentant-la, la pròpia consciència "nacional" o "de poble", com havem pogut comprovar en els casos que s'han anat referint. Una consciència difícilment molejable i adaptable als designis "científics".

D'esta llògica forma d'entendre les coses naixen els conceptes llingüístics de Abstandsprache i Ausbausprache, fixats pel llingüiste alemany Heinz Kloss en 1967, i que l'amic Cavaller de la Ploma explica molt be en el seu blog, del qual prenc la següent cita (respectant l'ortografia original):


Segons la llingüística actual, una llengua pòt ser de dos tipos:
  • Una llengua per distància (Abstandsprache, en terminologia llingüística), que es diferència de les atres llengües per la seua distància estructural, o siga, per unes característiques fonètiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques, etc. molt distants de les de les atres llengües.
  • Una llengua per elaboració (Ausbausprache), que a pesar de tindre fòrtes afinitats estructurals en atres varietats llingüístiques (atres "dialectes"), és considerat una llengua ia que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats.
O siga, les fronteres entre les llengües estan dellimitades segons criteris extrallingüístics (polítics, econòmics, etc.) i no segons criteris llingüístics. Per això, quan la llingüística tracta d'agrupar les varietats (els "dialectes") segons les seues afinitats purament estructurals o llingüístiques, utiliza el terme diasistema i no el de llengua, per a evitar confusions.
Un atre cas paradigmàtic d'esta situació és la frontera llingüística alemanya-holandesa, en la que no exisitix una delimitació clara entre les dos llengües, sino parles molt paregudes a banda i banda de la frontera política entre les dos nacions, que formen un continuum dialectal en el que lentament les característiques pròpies de cada llengua (estàndart) van diluint-se i intercanviant-se (vos sona...?). 

En estos casos, determinar a on acaba un idioma i escomença l'atre és, efectivament, una qüestió de "llengües ausbau" més que de "llengües abstand": perque si les comparem al nivell de les llengües ausbau estàndart alemanya i holandesa, constituïxen clarament dos estàndarts orals i escrits diferents, i el model llingüístic oficial que s'usa, s'escriu i s'ensenya serà l'holandés en el costat holandés, i l'alemany en l'alemany; per molt que la llengua real (la parlada) siga la mateixa (un dialecte de transició) a banda i banda de la ralla divisòria en estes comunitats frontereres, poc fortes demogràficament.

De tal forma que, en definitiva, són els usuaris d'una determinada “comunitat llingüística” (per no parlar de llengües i dialectes) els que determinen l'establiment d'una codificació “autònoma”, que es reflectix en uns estàndarts orals i escrits diferenciats (que no deixen de ser una convenció acceptada per tots els parlants, i que accepten en funció de factors tant llingüístics com extrallingüístics).

S'obrin, per tant, infinites possibilitats quant a la definició, difusió i consolidació de diferents estàndarts orals i escrits que, no és menester dir-ho, si conten en l'adequat recolzament i implicació de la seua comunitat llingüística, donaran lloc invariablement a una “llengua”, als ulls de tota la comunitat mundial, més tart o més pronte.


Com dia, increïblement i en sorprenent naturalitat, el meu llibre de valencià de primer de BUP (Sinopsi, de Joan Pellicer i Rosa Giner) (els subrallats són meus): 

 
...el codi gràfic constitueix una convenció social que és compartida per tota la comunitat de lectors i escriptors -d'usuaris- d'una llengua concreta.
Conclusió: este fenomen de la contigüitat i el conflicte entre models llingüístics “pròxims pero diferents” és normal, i ha passat sempre. I naturalment, el nostre cas no podia ser una excepció. 


6. ...I el cas valencià, segons alguns, "fotudament únic" 

Lo que nos passa als valencians, en les disputes i conflictes permanents sobre la codificació oral i escrita del nostre idioma, és normal, vista la nostra particular història llingüística, i vist lo que passa en tot el planeta en situacions semblants. I en normalitat s'hauria de discutir i de tractar, entre valencians de totes les sensibilitats.

Lo que ya no és normal és que, com passa realment, als valencians se nos negue el dret a decidir, i inclús el dret a debatre sobre cóm volem que siga eixa codificació.

Com tampoc, que se nos critique (més que en argumentacions, en exabruptes o generalisacions injustes) als que pensem que tal volta estaria be no estar tan pendents dels nostres “amics” del nort en estes qüestions, i dedicar-nos a forjar un estàndart pròpiament valencià, tan pròxim com siga possible a les maneres habituals de parlar de la majoria dels valencians, que garantise el seu reconeiximent com a llengua pròpia i facilite l'identificació per part dels valencians (parlants o no del valencià) en dit estàndart.

Per a, aixina, fomentar el seu us, en el prestigi adquirit a partir de la seua genuïnitat i proximitat als parlants, i la seua falta de conflictivitat intrínseca front a un estàndart foraster (el català), alié a la nostra tradició i interpretat per molts valencians com una “imposició externa”.


Tornant a la cita del meu llibre de valencià, no es pot parlar de “correcció” i “incorrecció”, o de “faltes d'ortografia”, o de “llengua culta” o “prestigiosa” i “llengua vulgar” o “dialectal” (a pesar de que molts paisans tenen una gran afició a fer-ho) quan eixa “convenció social compartida per tota la comunitat” és inexistent, o és objecte de controvèrsia.

I més encara, quan esta controvèrsia s'intenta amagar o diluir, en l'objecte de sostraure o seqüestrar el debat a l'opinió pública (inclús en chantages de tipo econòmic, o de prestigi social) per a que les “postures discordants” no apleguen, o ho facen de forma distorsionada, al conjunt de la comunitat llingüística.


Continuarem en el següent post.

14 feb. 2010

Vida i mort de les llengües



1. Sentit identitari de les llengües

Mamprengam pel principi. El llenguage, en orige, no és més que un resultat de l'evolució de l'espècie humana (i més en concret, de la seua capacitat d'abstracció mental) que desenrollà, en un moment donat, una excelent capacitat per a comunicar-se de forma especialisada entre els congèneres d'espècie. I que, sobretot després de l'invenció de l'escritura, també serví d'instrument per a compondre raonaments i discursos complexos que podien perdurar en el temps, i ser rescatats i interpretats per sers humans d'époques posteriors (o que, simplement, no havien tingut ningun contacte en l'autor originari).

Pero adicionalment, en tant que fet cultural humà, a partir de la diversificació del teòric llenguage primigeni en idiomes diferents, la llengua es convertí (com les característiques físiques, o atre tipo de manifestacions culturals, tradicionals o religioses), més allà de la seua pura utilitat “instrumental”, en un símbol identificatiu (identitari) dels “pobles” o “nacions” que, com a resultat de l'aïllament geogràfic i demogràfic provocat per les migracions, començaven a ser conscients de la seua pròpia condició “diferent” de la d'uns atres grups humans.

(tot, d'acort en dos comportaments inherents a la condició humana: la d'autoclassificar-se a sí mateixa i classificar tot lo que nos rodeja, per un costat, i la de tendir a forjar la pròpia identitat individual com a part d'una identitat de grup superior, per l'atre)


2. La diversitat llingüística. Tendències i posicionaments

A partir d'ací, dos tendències marcadament contrapostes han definit el posicionament de les diferents cultures del món enfront de la diversitat llingüística.

Una, la de considerar la diversitat llingüística com una desgràcia, i inclús una maldicció divina que ha dividit a la raça humana sense remei (recordem el mit de la Torre de Babel de la tradició judeocristiana), i que ha de tendir a ser “corregida”, procurant que les llengües més minoritàries vagen deixant pas, de forma més o manco natural, ad aquelles que conten en un major pes demogràfic, polític... o militar.

Esta visió de les coses ha segut enarborada (o contemplada en “benevolència”) sobretot per certes cultures de signe imperialiste o expansiu (no necessàriament en lo militar, sino també en lo polític, lo econòmic o lo cultural), en les que curiosament la llengua oficial (nacional) no solia estar en perill de desaparició, per ser la pròpia del moviment en expansió.

En realitat, este fenomen resulta poc menys que “llei de vida”, i està molt relacionat en la dinàmica de l'evolució natural en este món, inclús a nivell biològic (la supremacia adaptativa dels més forts sobre els més dèbils). Per això mateix, resulta difícil de contrarestar (com ocorre en la seua caent ecològica, en lo que respecta a la diversitat de les espècies) si no apareix un contramoviment mínimament organisat que protegixca de forma conscient i planificada les característiques identitàries en procés de substitució o modificació (si és que realment importa mantindre-les; lo que, vist lo vist, no pareixerà tan clar per a segons quí).

Les migracions massives (normalment pacífiques, és menester dir) de persones pertanyents al poble “expansiu”, portadores de la llengua “expansiva”, junt a un creixent prestigi cultural (o de simple utilitat econòmica i comunicativa) de la dita llengua “expansiva” entre els parlants del poble “anexionat” o “englobat” provocaran, en el pas del temps, el seu canvi total de llengua (sense que hi haja ningun rastre de “neteja ètnica” o de simple substitució física d'uns grups de persones per atres).

Un moviment, per tant, més o manco planificat, més o menys forçat segons els casos, en major o menor duració en el temps i extensió en el territori, que actua sobre pobles en menor potència demogràfica, militar o cultural, que al final acaben diluint-se, no només en llengua, sino finalment, també en cultura o inclús en religió, si esta era diferent; encara que, a sovint, deixant un considerable substrat “regional” dins del poble en expansió. Això serà bo per a uns, roïn per a uns atres, i indiferent per a atres tants; en qualsevol cas, simplement, és.

Com a últim escaló de l'evolució de les llengües, estes podran donar lloc, en molts casos, en el pas del temps, a la generació de “nous pobles”, que no serien ni l'original ni l'invasor, sino un producte de la mescla de dos o més “identitats” originàries: com bona part dels actuals pobles d'Europa, i especialment, els que parlen llengües derivades del llatí.


3. Casos pràctics

La desaparició de la llengua ibera i atres llengües prerromanes a favor del llatí vulgar, en la Península Ibèrica (perque els ibers deprengueren el llatí i paulatinament, generació darrere generació, abandonaren la seua llengua originària; no perque foren exterminats i directament substituïts per colons romans), i la posterior evolució d'este llatí adquirit en noves i diferents llengües (valencià, castellà, portugués...), no existents en anterioritat, seria un eixemple antic pero clarificador, al que només se resistiren els vascs, que continuen parlant una evolució de la mateixa llengua que trobaren els primers colonisadors romans que creuaren els Pirineus.

L'accelerat procés d'extinció de l'occità i unes atres llengües (dites “regionals”) en França, inclús representants d'una alta cultura lliterària en époques passades, pero que ara sucumbixen davant l'alvanç del francés; o la desaparició de moltes llengües ameríndies en favor de l'anglés o el castellà en Amèrica, serien eixemples actuals.

I efectivament, la substitució llingüística recent en les grans ciutats valencianes del valencià pel castellà com a llengua d'us majoritari per la població, és l'eixemple més pròxim i conegut per nosatros: cóm tota una generació valenciaparlant d'estes grans ciutats parlava (parla) en valencià entre els seus components, pero (llevat d'excepcions no precisament abundants) sol usar una atra llengua (el castellà) que no és la seua materna, per a comunicar-se en les generacions més jóvens successives. Les quals, com és natural, ya no usaran més llengua que el castellà entre ells i els seus descendents.


4. La diversitat llingüística: molèstia, complicació, patrimoni cultural, dret individual i colectiu.

Els adalits que en l'actualitat consideren una molèstia les “llengües regionals” (pero al mateix temps se trencarien el pit en la defensa de la seua “llengua de l'imperi” front a unes atres “llengües de l'imperi” de semblant o major difusió), i revisten la seua posició de “practicitat” front a la “complicació”, o de “ciutadania del món” front al “nacionalisme excloent” (obviant l'evident capacitat de tot ser humà d'inteligència normal de dominar vàries llengües de forma simultànea), serien una recialla actual d'esta postura de pensament.

Se tracta, en realitat, d'una variant filològica d'uns atres posicionaments ultralliberals, per eixemple en lo econòmic, que propugnen una teòrica “llibertat absoluta” per a actuar, en els llímits de la llei i els drets individuals (convindria saber quí hauria de fixar estos llímits), i que en la seua caent més radical no precisaria de més elements reguladors que els propis de la “selecció natural del mercat” (en realitat, la “llei del més fort”).

Una derivació certament més elevada (i conseqüent en lo que es predica) d'esta mateixa tendència seria la d'aquells que han intentar crear llengües artificials que serviren per a comunicar-se de forma universal a tots els humans, sense haver de recórrer a cap llengua real preexistent, ni abandonar la llengua materna: seria el cas, per eixemple, de l'esperanto. Esta llínea es pot considerar, si no canvien molt les coses, com a fallida.

No obstant lo dit, la tendència actualment consolidada, com a mínim per les institucions internacionals (com l'UNESCO, o l'Unió Europea, aixina com, en el nostre cas, la pròpia Constitució Espanyola i el nostre Estatut d'Autonomia) és la de considerar la diversitat llingüística com un patrimoni cultural en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre, en el marc del famós desenroll sostenible. En el nostre cas, aixina ho proclama la Carta Europea de Llengües Minoritàries; i el mateix Tractat de Lisboa establix que l'Unió Europea ha de respectar la riquea de la seua diversitat cultural i llingüística, i velar per la conservació i el desenroll del patrimoni cultural europeu.

Unes proclames benpensants que tenen unes ramificacions certament espinoses en quant al respecte de les llibertats individuals; i en particular, al dret de cada persona a parlar la llengua que li vinga en gana, i la llibertat real per a poder fer-ho (tant per usuaris de llengües minorisades, com per usuaris de llengües majoritàries que no volen per res del món deprendre les minorisades), i que habitualment ve modulat per una determinada delimitació territorial en la qual s'aplega a la convenció de que una llengua concreta és “pròpia”, “vernàcula” o “històrica” del mencionat territori, en funció de condicionants històrics, tradicionals i sociollingüístics.

A partir d'unes postures de màxims (en els dos sentits), és obvi que diferents “gradacions” en estos estats d'opinió, conviuen en l'actualitat en la nostra societat. Postures, totes elles, que, com en l'extrapolació a l'economia feta adés, són objecte permanent de controvèrsia, i tan (o tan poc) respectables com qualsevol atra opinió, perque ya sabem que les convencions socials són extremadament mudables, i més encara en el pas del temps.

En eixe sentit, resulta curiós, per eixemple, que els israelites -difusors de la “maldicció bíblica” del “mal de llengües” de la Torre de Babel-, hagen segut els primers en recuperar en èxit una llengua totalment morta des de fa segles com l'hebreu; elevant-lo, des del seu us exclusiu com a llengua llitúrgica, a idioma nacional de l'Estat d'Israel (fet que en conseqüència està fent desaparéixer les llengües que tradicionalment parlaven els judeus: com el yiddish o el judeoespañol...).

I és que, en la llínea marcada per don Ramón de Campoamor, “en este mundo traidor nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira” (quí diria que algú que fon Governador Civil de Valéncia poguera pensar coses en tant de trellat...). O que, quan hi ha ganes, res és impossible.


5. Llengua i identitat

Perque ahí està la qüestió: estant d'acort en que la llengua no és l'únic factor aglutinador-diferenciador entre “pobles”, “nacions” o “identitats”, i desproveïnt
el fet llingüístic del seu “utilitarisme” o la seua mera condició de “riquea cultural”, sí que és rigorosament cert (i ací està tota la clau del problema) que la llengua (diferent) és el major signe identitari d'un grup humà que es reconeix a sí mateix "diferent"; i no hi ha hagut millor manera, a lo llarc de l'història, de reduir o eliminar les ganes de viure de forma “independent” d'un determinat grup humà respecte d'un poder alié, que reduir al mínim les diferències culturals, i especialment les llingüístiques -les identitàries, en definitiva-, entre els dos grups en litigi; i naturalment, viceversa, si lo que interessa és mantindre eixa independència.

Per tant, la "defensa del patrimoni cultural", la "facilitat de comunicació" o la sempiterna "ciència filològica" no són les úniques que claven cullerada en la sopa de les llengües en conflicte; més aïna, n'arrepleguen lo que queda quan ya han menjat uns atres.

De fet, són els moviments romàntics regionalistes i nacionalistes del segle XIX els que canviaren la concepció hegemònica babeliana sobre la diversitat llingüística. Els mateixos moviments, casualment, que han provocat, en els últims cent anys, l'aparició de molts dels estats independents que hui formen part de l'Unió Europea, i dels que s'assenten més o manco civilisadament en l'ONU; com també, a un menor nivell, la descentralisació política i administrativa de la majoria dels antics "estats unitaris" (recuperant, en gran part, tradicions de sistemes de govern descentralisats precedents).


6. Diversitat llingüística... ¿i "dialectal"?

Queda, també, una segona derivada, més diabòlica encara: ¿i quan no està clar qué és una "llengua" i qué una simple “varietat llingüística regional”? ¿Les “llengües” són les úniques protegides per les disposicions internacionals, o la preservació de les preteses “varietats regionals” té el mateix "interés cultural" com a "patrimoni en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre"...?

Continuarem.



(este post el publiquí inicialment en El Blog de Masclet, com a inici d'una série que pretén analisar la viabilitat i futur possible de les Normes del Puig, i que tal com anunciava, continuaré en este blog)

24 ene. 2010

Manifest dels ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana


Respecte a la inacabable polèmica sobre quins són els principis a seguir per a la normativisació del nostre idioma, se n'ha escrit i se n'escriurà a bondó; podríem destacar-ne molts, molt ben estructurats i sòlidament justificats, i és intenció meua anar comentant-los ací a poc a poc.

No obstant, per la seua brevetat, facilitat de llegida i encert, hi ha un text (el Manifest dels ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana, de 1999, promogut per entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana) que creem que dona totalment en el clau.

Llegir este manifest servix com una bona introducció a l'estat de la discussió, especialment per a tots aquells valencians (o no valencians) que només coneixen la versió oficial de l'assunt (la de l'escola, les televisions oficials i els cursets per a traure's el famós mitjà), pero en el fondo senten que hi ha alguna cosa que no encaixa, en tot lo que els han contat.

A través de l'enllaç podeu llegir-lo en tota sa integritat. No obstant, n'extrac uns trossets que no tenen desperdici, i als quals, com he dit, m'adherixc íntegrament des del meu anonimat de valencià d'a peu (els subrallats són meus):

La llengua valenciana és la llengua que històricament parla gran part del poble Valencià. Per la seua evolució peculiar, per tradició clàssica, per diversos factors històrics i per ser una llengua viva i d'us entre valencians, durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d'una manera específica, per lo que hui en dia té unes característiques pròpies, específiques i diferenciades que no únicament s'han de respectar i fomentar, sino que s'han d'alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües fent norma les seues peculiaritats més genuïnes i distintives.

La fonètica valenciana, el lèxic valencià, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alteraríem, de manera artificial i artificiosa, la seua gramàtica i fisonomia a la que aplegà en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants que hem mantingut viva la llengua podríem acabar no identificant-nos en el model de llengua resultant, lo qual pot trencar la fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperació social i dignificació.

Modificar, manipular o forçar la flexió verbal o la formació del plural, eliminar totes les característiques peculiars del valencià, desterrar de la llengua estàndart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes innecessaris, substituir els castellanismes lèxics o sintàctics per les formes catalanes i no per les valencianes, modificar la fonètica introduint o eliminant fonemes, etc. no és necessari ni acceptable, des del punt de vista científic, i mostra una manipulació tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que de cap manera és justificable i que la majoria de valencians no hem acceptat.

La llengua és com és; hem d'intentar eliminar els castellanismes i els vulgarismes que té, com a conseqüència de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l'oficialitat i l'ensenyança, arraconada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essència. Molts segles, tant d'époques glorioses com d'història adversa, l'han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions dràstiques i repentines en esta qüestió; més encara quan estes manipulacions no estan exentes de plantejaments ideològics encaminats a diluir la nostra identitat com a poble.

[...]

Com a ciutadans i ciutadanes valencians no podem acceptar més manipulacions de la nostra llengua i, acollint-nos a l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, concretament al seu Títul Primer, Artícul 7 i a la Llei de creació de l'AVLL, que en el seu Títul I artícul 3 diu que l'AVLL velarà pel valencià: “ partint de la tradició lexicogràfica, lliterària, i la realitat llingüística genuïna valenciana ”, estem llegitimats per a demanar al Govern de la Generalitat Valenciana que el nostre valencià no siga discriminat per l'AVLL ni en els usos que d'ell fa l'Administració Valenciana i exigir que el valencià, en totes les formes llingüístiques valencianes que detallarem, siga el model de llengua utilisat en tota l'Administració (impresos, diaris oficials, publicacions, ràdio i televisió públiques, llibres de text i material curricular i en tota comunicació oral o escrita de l'Administració als ciutadans).


22 ene. 2010

Llengua valenciana, normes valencianes



El Blog de Masclet té a partir de hui un "fill": el blog Llengua valenciana, normes valencianes, que teniu davant.

Un blog en el que, per a escomençar, inclouré els posts d'El Blog de Masclet que han versat els últims mesos sobre la polèmica llingüística valenciana; i en el que també, d'ara en avant, escriuré quan vullga tractar de forma específica eixos temes.

M'agradaria molt que este nou blog servira, des de la seua modèstia, com a punt d'encontre i debat entre persones interessades en la qüestió (inclús des de posicionaments de partida molt diversos). Un lloc en el que pugam raonar tranquilament i en trellat sobre l'etern conflicte llingüístic

I més encara: per a aünar forces en l'objectiu d'estructurar i donar coherència a les múltiples postures que, en distintes diferències, mantenen una premissa bàsica comuna a totes elles: la defensa del valencià i les seues particularitats front a la substitució per les atres modalitats llingüístiques que li són entorn

Unes postures que, des d'eixa premissa bàsica, actualment presenten una notable divisió que dificulta extremadament la difusió d'un discurs coherent, potent i organisat; aixina com la seua necessària impregnació en la part de la societat valenciana més sensibilisada en estes qüestions.

Pregue que disculpeu estos primers moments, en els que aniré estructurant l'informació i els enllaços. El blog estarà unes semanes en proves, pero espere que d'ací a poc camine a ple rendiment.


Gràcies de bestreta a tots els visitants. Espere els vostres comentaris en quant la paraeta estiga ben montâ...